miércoles, 11 de junio de 2014

ICbS


Revifa, recull la tija, reprèn la peça, refrega, frega, rega, regala, pul·lula, udola al voltant de la llum - Sent la cria que crida enmig dels boscos: retruny efímer dins la fosca - , dol al Sol, viu de la pluja, mossega i vés a la sega, sega't, puix l'enyorança de punys, esprem les parpelles, crea, resa a la essa, muda la pell, acarona't de foc i espetecs [Crash!], cega, caragola't, corre, corre't enllà dins les ombres, aquí, besa'm les soles, sola, vola, vés, bes, espetecs, tics [Sigils d'antics], tac, dac. Fon un dac entre les cuixes, bruixes, mel malvada de maduixes. Rusc de nines! Bressola't, no te'n vagis, torna, neix, creix, torna al 8, etern, revifa...[Ídem]. Somica sobre una pica, salamandra que llisca, safareig que esquitxa, renta't, canvia de perspectiva i per igual mantén-te viva, foragita, colze protector alquimitza't! Abraça la rata, la gata, tasta la tomba i traspassa, estima, imanta, canta, repel en lírica, pren el vol, [Rmm Rmm sota les urpes: converteix-les en ales que [Zas!] tallen alès i revifa, obre't de cames al Sol, reprèn la passa, abraça allò que no saps i sents, allò que sents i saps, aixeca la carta, escolta-la, aprèn o/i Kali motxo, arrel nerviüda travessa-la i enfoca la fosca. Lleugera, l'acció és vida, el fer et MATa, toca els accents amb templança.

jueves, 13 de febrero de 2014

ICbS


Em desplaçaré fins a la fi del dia, cap a l'oest, dansant amb les ombres allargassades. I quan la nit m'atrapi, m'entregaré. Faré una foguera sobre el cel subterrani del desert. Deixaré de resistir-me a què l'ombra em matissi. Que la subtilesa alquímica de la nit i la llum em prenyi.

ICbS


Engrunes de pa dins les empremtes, les guilles s'enfilen a les palpentes, les flames fonen les pedres. Sota les rodes, la terra humida s'enlaira. Encasto el cap contra l'escorça, continuades vegades. Aixeco la cama endarrere, fins al genoll, en direcció al maluc, per progressar cap a l'abandó de l'estructura muscular, incitada i seduïda, de forma lasciva, per la textura que desprèn un frankfurt gutural parlant-me de la musicalitat riallera i perenne de l'absurd. Segueixo encastant el cap contra l'escorça. Obro el pit i canto a la nit dels boscos l'alienació de la jornada, prenc entre les mans bosses de merda humana i observo la cadència espontània de les passes de les meves companyes. Netejo les tapes de taques de lefa incrustada, imagino, a vegades renego com una malgirbada i prenc les paraules d'una eixelebrada, l'acte exacte de dita diana, la majoria de les vegades, entrego el meu cos a les filigranes de l'aire. Som putes sense amo. Recullo aranyes seques del sòl i, si, també, les ofereixo a les meves companyes embolicant l'ofrena amb gest àgil i secret, ulls de vella garrella, nena trapella. Veiem les orelles a les caputxetes. Trontolla el terra quan l'insecte cau sobre alguna d'elles. Les seves sabates sagnen perplexes. Les mosques ballen sobre les meves idees. La nostàlgia em transporta a la deu de la fondalada. Admiro el swing de les seves pestanyes, la seva mirada de gata. Pinto la bellesa de les seves entranyes. Em capbusso en el silenci que traspuen les seves paraules. I m'asseco en la lucidesa simbòlica d'una siamesa incandescent, indecent. M'abraço a la fortalesa de la muntanya, la riquesa que la vesteix i també aquella que la farceix. Jugo entre elles el twist de l'ebrietat. La serp que carrego entre les espatlles sent la crida de les seves mans. Dinàmica esfèrica llisca infinita. Canto a la llum del capvespre. Interpreto amb la pell la vida que habita. Pessigo les tecles fosforescents del seu talent. Un entramat grotesc i bell palpita dins els racons secrets de la meva 'Meta-Cor'. Prenc la poma que hi ha rere les meves costelles i n'ofereixo l'aliment: la terra és de qui la treballa.

ICbS


Connecta, desconnecta, abaixa el cap, calla, estigues quieta, calla, parla, torna, baixa, puja, més, sigues més, de veritat, el que fas no té sentit, puta, merda, caca, cacacan, can, can can de flam, flam de figa, figa seca, riure mut, (BELLESA), riure ple, riure de filferros cosint portes, riure que enrampa la cara, cara, can, can can, caca, ca, ca, k, k, clan. Dispersa. Excés de sucre. Napolitana de cacao dièsel. Creua (MOVIMENT) les cames, et regalima la figa, la figa s'asseca, creua les cames, esprèm-la, la la la la can can ta canta a poc a poc. Sorra fina, 'cocus', pits de terra, nena (RIQUESA) vella, vella nena. Sigues una dona: calla, riu, no et moguis, abaixa el cap, tingues por de les aranyes, dels pastors de gossos que parlen amb tu, amb mirada (AMOR) distreta, grisa com el sentit sense sentit. Sent sense sentir. Balla el Technosanguini (Reservats els drets de propietat). Microman colping my Chiken Chest, in the Inconscious Kitchen. Pregunta, cos, gos, respon, ensuma, flaira la figa, (FLUÏDESA) la força que regalima. Brama, aham, amm, om, brama, atman, brama, (OBERTURA) bramula la mula, Xop, xopa de suc de cuca, cuc, pus, terrús, rus, recta, diagonal, mossega't la cua. Rema, rema, continua remant, rema en el silenci, en l'espera, para, calla, prou, entra dins la cova. Balla la lírica de la pedra. El que esdevé: Untiled.

martes, 28 de mayo de 2013

La nou


Creix sota una aparença aspra, verda i esquerpa al gust. Connectada a la branca de l’arbre es nodreix de la saba. Al preludi de l’hivern i amb el pes just, quan és prou tipa, empesa pel capritx de l’oreig cau a terra. Es desprèn sota la seva forma esfèrica i brillant, al buit, de forma confiada i arcaica, per aterrar, curiosa, en giravoltes pesades sobre el sòl sec de l’estiu. Macada pel cop, ennegreix. La humitat de tempestes irades, accentua la seva vulnerabilitat, mentre la podreix. L’escalfor d’una jornada sense ombra o l’influx del vent fred en nits estelades l’escapça, cristal·litzant la descomposició. I en aquesta contrastada física climàtica, es va desvestint, a poc a poc, de la pell que fou joventut, innocència i joc. Quan sembla que la seva existència parteix cap al subsòl per confondre’s en la terra, es dilucida una closca llenyosa i dura formada per dues parts gairebé idèntiques. Es matissa la diferència per les canals gravades a la seva superfície. Entre les rugositats, al centre de l’essencialització d’aquella esfera primigènia, segellant les parts, apareix una fondalada. A un extrem de l’el·lipse, un acabament punxegut, per a què la voluntat innata de la llavor s’aferri a la terra. En l’altre pol, el melic que la connectava a la mare i a través del qual l’aigua s’hi endinsarà per a reservar-se entre el nutrient tendre, oliós, ondulant, blanc i esmaltat d’ocre que va ser donat en l’origen i que es guarda amb recel rere la closca. Si l’atzar es formula a favor del desig connatural de la vida, un dia, a través del melic, traspuntarà un brot, que en créixer, refarà el cicle.

lunes, 13 de mayo de 2013

ICbS


Continuades vegades m’enfonso en el melic. M‘hi perdo. Una boira visceral ascendeix en neguit analític sota la forma de butllofes embolcallades en l’estructura de vells paràmetres. Què hi viu dins la mort si no altres vides que no són la pròpia? Bestialitat profunda sorgeix en vòmit en l’aparent banalitat dels mots. Quan no surten, irada, les rebento pressionant l’entrecella. Observo la lluna entelada que em diu a crits que embogeixi i em deixi dur enmig de la penombra. L’ira m’estimula a córrer nua com cabirol per les muntanyes, a cridar com el boc i a lluitar com la guilla. Nua i boja, si així vull saltar del llit una nit, tan sols una i fer vessar el rierol de la meva feminitat per totes les cantonades de la casa.

ICbS


Les formigues em pessiguen les parpelles, les garses m'estiren les calces, mentre jo, amb udol de llop, prenc mides. Dubto de si són aquestes que crec ara o altres més escurçades. El cas és decidir-me per unes o altres mentre flairo la resina de branques esquinçades. Em despisto. Una estella sota el plor del migjorn: la cullo, la llanço, l'observo en el vol: 1, 2, 3 segons i 2 rebots sobre el sòl. Així: senzill. I d'aquí el pensament: Ni de branques esquinçades construeixo els reialmes dels meus desitjos, més aviat d'escuradents retrobats dins la butxaca de la jaca de l'avi. Si! Jaja, una gràcia divina m'escura el somriure mentre faig mitja. La llana? Del xinu....Res pot arribar a ser més natural. I ens queixem i no acceptem i projectem cap enfora tot allò que ens cou per dins i d'un pet en fem deu mil esquerdes! Si, jaja, i retorna la gràcia divina que m'escura el somriure. Sempre he somniat en una vida bohèmia...Si, jaja, pesco truites a la riera, mentre altres hi somnien! Si, jaja, i reretorna la gràcia divina que m'escura el somriure. No puc parar de riure. Les formigues deixen pas als seus cosins: els rebeixins. De les parpelles passem al baixventre: me'l foreden! Ai, l'ambició,- que podrida és l'ambició - , la purga ja està feta, ara només cal decidir-me per les mides que prenc, mentre les garses m'estiren les calces!