13 may. 2015

Les pedres esdevenen memòria sota els peus. Sento la fiblada d'una abella vora mar. Sóc un corb cercant el tresor en la mort de l'ahir. Sóc arrel de matinada… Desintegrant-me. El cos parla, sóc la muda inevitable. Les escames del perill són sintonies d'astres imprimint voluptuositat al meu perfil. El rampell es torna foc i transmuta la pena en gràcia. Sóc no res i tot l'esdevenir. Sóc el compost fosc d'un grill. Sóc l'altre, espill, permeable, engendrant-nos en tapissos abstractes. Les llàgrimes han estat suc de magrana fent-se crisàlide. La nit és llum si l'orella es para. D’un cuc en surt un vol, cap amunt, sense empènyer, suau, diàfan.