lunes, 11 de agosto de 2014

ICbS


Res, no és res. Potser sigui un melic, petit, amagat sota una camisa tailandesa o amb 'gapos japos' per motius. Motius d'aquells d'allà dalt, passat Els Pirineus i molt més cap amunt. Potser sigui l'endemà d'ahir, quan la nàusea em va venir. Potser sigui un ram de flors, buit per dins, farcit de risc. O un salt tremolós i omnipotent alçant-se més enllà d'aquí. Un vol, un 'troll', sobre el meu menisc. O podria ser la ressonància d'una imatge sobre la mateixa imatge, no més enllà d'aquí. Així, petit, és el camí...i alt, tan alt com quan estiro els braços per sobre les espatlles, tocant res, tot fred, tot net. I veig a Leia, blau cel, atrapada per un lloro malalt de beure lefa, esperant, potser, només potser, una promesa... No en sé res, ben res i tant m'és, només vull un cafè. Riu encallat, callat, mut, ruc. Tinc mig xai a la nevera i una sogra que m'espera i unes hores, venudes, i, abans, l'aigua que sento com dins d'una esfera. I res, res més, ara, escric i cert record fa cric cric i jo dic el que el cric cric no diu. I un tòtil, vestit de foteses, em repeteix, mentre s'empassa mocs i pols, el forat en què es troba i no sap o s'hi coneix i la paüra el fa cavar. I jo, només vull anar a dormir. I oblidar als melics, petits, que amb espasmes moribunds rauen rere les camises, vull seguir l'impuls d'allò que estira enrere. I callar, silenciar-me, perdre'n la visió, la petita que pita i no em deixa oir res del tot...B... Un bè a la nevera, unes hores, venudes, i un ser fidel a una mateixa. Més no és, és i prou. Sóc dona feta de farina, aigua i de llevat, m'és de menester mans invisibles que em treballin, hores d'ares, i, llavors [dins la terra], reposar per créixer. Créixer, més forta, per veure els ulls de les balenes fetes des de molt abans, pel plaer i pel dolor i la seva unió, tot inclòs, res de més i més enllà dels ulls, a través. Des d'aquí ser allà.

miércoles, 11 de junio de 2014

ICbS


Revifa, recull la tija, reprèn la peça, refrega, frega, rega, regala, pul·lula, udola al voltant de la llum - Sent la cria que crida enmig dels boscos: retruny efímer dins la fosca - , dol al Sol, viu de la pluja, mossega i vés a la sega, sega't, puix l'enyorança de punys, esprem les parpelles, crea, resa a la essa, muda la pell, acarona't de foc i espetecs [Crash!], cega, caragola't, corre, corre't enllà dins les ombres, aquí, besa'm les soles, sola, vola, vés, bes, espetecs, tics [Sigils d'antics], tac, dac. Fon un dac entre les cuixes, bruixes, mel malvada de maduixes. Rusc de nines! Bressola't, no te'n vagis, torna, neix, creix, torna al 8, etern, revifa...[Ídem]. Somica sobre una pica, salamandra que llisca, safareig que esquitxa, renta't, canvia de perspectiva i per igual mantén-te viva, foragita, colze protector alquimitza't! Abraça la rata, la gata, tasta la tomba i traspassa, estima, imanta, canta, repel en lírica, pren el vol, [Rmm Rmm sota les urpes: converteix-les en ales que [Zas!] tallen alès i revifa, obre't de cames al Sol, reprèn la passa, abraça allò que no saps i sents, allò que sents i saps, aixeca la carta, escolta-la, aprèn o/i Kali motxo, arrel nerviüda travessa-la i enfoca la fosca. Lleugera, l'acció és vida, el fer et MATa, toca els accents amb templança.

jueves, 13 de febrero de 2014

ICbS


Em desplaçaré fins a la fi del dia, cap a l'oest, dansant amb les ombres allargassades. I quan la nit m'atrapi, m'entregaré. Faré una foguera sobre el cel subterrani del desert. Deixaré de resistir-me a què l'ombra em matissi. Que la subtilesa alquímica de la nit i la llum em prenyi.

ICbS


Engrunes de pa dins les empremtes, les guilles s'enfilen a les palpentes, les flames fonen les pedres. Sota les rodes, la terra humida s'enlaira. Encasto el cap contra l'escorça, continuades vegades. Aixeco la cama endarrere, fins al genoll, en direcció al maluc, per progressar cap a l'abandó de l'estructura muscular, incitada i seduïda, de forma lasciva, per la textura que desprèn un frankfurt gutural parlant-me de la musicalitat riallera i perenne de l'absurd. Segueixo encastant el cap contra l'escorça. Obro el pit i canto a la nit dels boscos l'alienació de la jornada, prenc entre les mans bosses de merda humana i observo la cadència espontània de les passes de les meves companyes. Netejo les tapes de taques de lefa incrustada, imagino, a vegades renego com una malgirbada i prenc les paraules d'una eixelebrada, l'acte exacte de dita diana, la majoria de les vegades, entrego el meu cos a les filigranes de l'aire. Som putes sense amo. Recullo aranyes seques del sòl i, si, també, les ofereixo a les meves companyes embolicant l'ofrena amb gest àgil i secret, ulls de vella garrella, nena trapella. Veiem les orelles a les caputxetes. Trontolla el terra quan l'insecte cau sobre alguna d'elles. Les seves sabates sagnen perplexes. Les mosques ballen sobre les meves idees. La nostàlgia em transporta a la deu de la fondalada. Admiro el swing de les seves pestanyes, la seva mirada de gata. Pinto la bellesa de les seves entranyes. Em capbusso en el silenci que traspuen les seves paraules. I m'asseco en la lucidesa simbòlica d'una siamesa incandescent, indecent. M'abraço a la fortalesa de la muntanya, la riquesa que la vesteix i també aquella que la farceix. Jugo entre elles el twist de l'ebrietat. La serp que carrego entre les espatlles sent la crida de les seves mans. Dinàmica esfèrica llisca infinita. Canto a la llum del capvespre. Interpreto amb la pell la vida que habita. Pessigo les tecles fosforescents del seu talent. Un entramat grotesc i bell palpita dins els racons secrets de la meva 'Meta-Cor'. Prenc la poma que hi ha rere les meves costelles i n'ofereixo l'aliment: la terra és de qui la treballa.

ICbS


Connecta, desconnecta, abaixa el cap, calla, estigues quieta, calla, parla, torna, baixa, puja, més, sigues més, de veritat, el que fas no té sentit, puta, merda, caca, cacacan, can, can can de flam, flam de figa, figa seca, riure mut, (BELLESA), riure ple, riure de filferros cosint portes, riure que enrampa la cara, cara, can, can can, caca, ca, ca, k, k, clan. Dispersa. Excés de sucre. Napolitana de cacao dièsel. Creua (MOVIMENT) les cames, et regalima la figa, la figa s'asseca, creua les cames, esprèm-la, la la la la can can ta canta a poc a poc. Sorra fina, 'cocus', pits de terra, nena (RIQUESA) vella, vella nena. Sigues una dona: calla, riu, no et moguis, abaixa el cap, tingues por de les aranyes, dels pastors de gossos que parlen amb tu, amb mirada (AMOR) distreta, grisa com el sentit sense sentit. Sent sense sentir. Balla el Technosanguini (Reservats els drets de propietat). Microman colping my Chiken Chest, in the Inconscious Kitchen. Pregunta, cos, gos, respon, ensuma, flaira la figa, (FLUÏDESA) la força que regalima. Brama, aham, amm, om, brama, atman, brama, (OBERTURA) bramula la mula, Xop, xopa de suc de cuca, cuc, pus, terrús, rus, recta, diagonal, mossega't la cua. Rema, rema, continua remant, rema en el silenci, en l'espera, para, calla, prou, entra dins la cova. Balla la lírica de la pedra. El que esdevé: Untiled.

martes, 28 de mayo de 2013

La nou


Creix sota una aparença aspra, verda i esquerpa al gust. Connectada a la branca de l’arbre es nodreix de la saba. Al preludi de l’hivern i amb el pes just, quan és prou tipa, empesa pel capritx de l’oreig cau a terra. Es desprèn sota la seva forma esfèrica i brillant, al buit, de forma confiada i arcaica, per aterrar, curiosa, en giravoltes pesades sobre el sòl sec de l’estiu. Macada pel cop, ennegreix. La humitat de tempestes irades, accentua la seva vulnerabilitat, mentre la podreix. L’escalfor d’una jornada sense ombra o l’influx del vent fred en nits estelades l’escapça, cristal·litzant la descomposició. I en aquesta contrastada física climàtica, es va desvestint, a poc a poc, de la pell que fou joventut, innocència i joc. Quan sembla que la seva existència parteix cap al subsòl per confondre’s en la terra, es dilucida una closca llenyosa i dura formada per dues parts gairebé idèntiques. Es matissa la diferència per les canals gravades a la seva superfície. Entre les rugositats, al centre de l’essencialització d’aquella esfera primigènia, segellant les parts, apareix una fondalada. A un extrem de l’el·lipse, un acabament punxegut, per a què la voluntat innata de la llavor s’aferri a la terra. En l’altre pol, el melic que la connectava a la mare i a través del qual l’aigua s’hi endinsarà per a reservar-se entre el nutrient tendre, oliós, ondulant, blanc i esmaltat d’ocre que va ser donat en l’origen i que es guarda amb recel rere la closca. Si l’atzar es formula a favor del desig connatural de la vida, un dia, a través del melic, traspuntarà un brot, que en créixer, refarà el cicle.

lunes, 13 de mayo de 2013

ICbS


Continuades vegades m’enfonso en el melic. M‘hi perdo. Una boira visceral ascendeix en neguit analític sota la forma de butllofes embolcallades en l’estructura de vells paràmetres. Què hi viu dins la mort si no altres vides que no són la pròpia? Bestialitat profunda sorgeix en vòmit en l’aparent banalitat dels mots. Quan no surten, irada, les rebento pressionant l’entrecella. Observo la lluna entelada que em diu a crits que embogeixi i em deixi dur enmig de la penombra. L’ira m’estimula a córrer nua com cabirol per les muntanyes, a cridar com el boc i a lluitar com la guilla. Nua i boja, si així vull saltar del llit una nit, tan sols una i fer vessar el rierol de la meva feminitat per totes les cantonades de la casa.